INTRODUCCIÓ

    Aquest llibre va néixer fruit d’una nit, quan com en tantes d'altres et poses al llit i el teu cap no para de pensar, de recordar, d’ordenar idees i no et deixa dormir. Aquella nit era en un hotel de Sitges amb la meva dona, celebrant que tornàvem a estar junts i recuperar, si podíem, el temps perdut. Havia de fer alguna cosa, i, veient l’escriptori de l’habitació de l’hotel, vaig començar a escriure.

    D’escriure no ho havia fet mai, però a còpia de buidar sobre el paper mot rera mot, la meva ment s’anava tranquil·litzant, com si d’una teràpia es tractés. Veient el resultat, vaig decidir descarregar totes les meves inquietuds i experiències viscudes en aquella etapa de la meva vida. Després ja hi hauria temps pequèr algú les llegís.

    Recomano a tothom qui tingui inquietuds o problemes que ho escrigui sobre un paper. Un cop escrit queden com repassats i arxivats, i quan tornes a llegir-los encara hi trobes més significat i moltes vegades pots rectificar-los per enriquir-los. Però el que és realment important, és que t’ajuda psicològicament i si de passada pot ajudar a una altra persona, millor que millor. A més, corres el perill en el cas de no fer-ho, que després de molt de temps et penedeixis de no haver-ho fet, i que, mentrestant, aquelles inquietuds et vagin menjant per dins. Per tant, recomano l’escriptura i la lectura a tothom qui vulgui créixer interiorment.

Voldria també, amb la paraula escrita, tenir un record d’agraïment per a tota la gent que ha tingut cura de mi i m’ha fet costat en aquesta etapa tan difícil. En primer lloc a la meva mare, a la meva dona i als meus sogres que, com és normal en la gent de bé, són els que ho han passat més malament i a quii he fet perdre més estones. També vull agrair el supot donat a tota la família sencera, que no a faltat mai al meu costat. I finalment a tots els companys perquè no me n’ha fallat cap: els de la infància, dels quals n’hi havia molts que feia temps que no veia i en els moments difícils han aparegut; a la gent del Padel, en Lluís i tota la colla; a la Carme i en Joan; a l’Eugènia; a en Benji; a la Pili i en Diego; a en Jordi del Bar i a les seves filles; a l’Emilio i la meva perruquera particular, la Rosa; a tots els professionals que fent la seva feina ben feta han tingut cura de mi i m’han netejat diàriament. A tots mil gràcies perquè em fan sentir més persona i més en deute vers ells. M’agradaria pensar que tot el que he rebut és en part, el que he donat, i que algun dia podré tornar el rebut.

    També dec un record i un brot d’esperança a tots els companys de malaltia que han tingut més mala sort que jo i la seva invalidesa és més greu. Per malament que un estigui, sempre hi ha algú pitjor que tu, i això és molt trist, però no deixa de ser un consol. La meva història, com la de tots, és personal e intransferible. No voldria que ningú es pensés que el meu diagnòstic i la meva recuperació ha de ser igual en el seu cas, ja que cada persona és un món diferent, física i psicològicament. Ara bé, el que sí és igual per a tothom són la ciència i la física, i estic convençut que a la llarga trobaran la manera de curar i de donar una millor qualitat de vida a tota la gent que pateix una malaltia o una lesió crònica. Personalment no puc fer res per tota aquesta gent, tan sols tinc la necessitat de cridar l’atenció a tota la gent que amb salut no saben gaudir-la. M’agradaria que tothom parés a pensar que no cal esperar que surti la malaltia perquè tot el que ens envolta es torni petit. Tot el que ens envolta ja és petit, tot és material, el més important són la salut i l’amor, i, quan falti la salut, que no ens falti l’amor.

                                                                                                                                    JORDI BONET FRANQUESA