L’ACCIDENT

    Tot començà un dissabte com tants i tants d'altres. Era el mes de maig, concretament el dia 25. La feina i els problemes em pesaven dins el cap, per tant, vaig decidir agafar la moto i anar a dinar ben lluny, tan lluny com em permetés el temps i així poder tornar a treballar a la tarda. Ja ho havia fet altres vegades i sabia que la moto em trauria totes les cabòries i em donaria aquella estona de llibertat tan necessària per totes les persones.

    Feia un dia esplèndid. El sol era l'amo del cel i la temperatura era la ideal per gaudir de la moto, encara que els que anem amb moto tot l’any, tot això no ens preocupa gaire. No sabia si anar al mar o a la muntanya, i finalment, em vaig decidir per la muntanya perquè la carretera era més maca, plena de revolts i a més me la coneixia des de que era petit. Vaig arribar al restaurant al voltant de les quatre. El local estava ple de gent de cap de setmana i em vaig acostar a la mestressa, que estava a la caixa fent els comptes dels clients, a demanar-li si em donaria dinar. Com a bona mestressa, em va dir que sí, però que m’hauria d’esperar una mica. Valia la pena esperar, perquè ja sabia que el menjar que feien era molt bo. Vaig agafar un diari d'esports per fullejar-lo i em vaig començar a treure tota aquella roba que es porta per anar amb moto.

     El dinar va estar prou bé i semblava que la vida ja era una altra cosa. Per tant, satisfet, era hora de tornar a la feina. A mig camí de tornada, de cop, en un revolt que coneixia perfectament i que no tenia cap mena de dificultat, vaig tenir l'accident. No en sé el motiu, potser una avaria mecànica o una falla al meu organisme (un desmai, una baixada de pressió, una distracció), però ni anava molt de pressa, ni vaig fer cap imprudència. Només recordo el meu cos panxa a terra, fora del marge de la carretera. El casc, que l’havia comprat nou feia quinze dies, havia volat per l'impacte amb el guardarail i jo havia caigut per un petit precipici. La gent al meu costat cridava i jo sentia aquella olor tan peculiar dels accidents: una olor barreja de pneumàtic cremat, benzina, terra remoguda i sang. Jo no podia parlar, quasi ni respirar, ni tampoc moure'm. El cap i el cos no em responien. També recordo que sonava el meu mòbil i no el podia agafar, perquè quedava atrapat dins la jaqueta a sota el meu cos. Un senyor es barallava amb un altre amb veu autoritària:

- Sóc metge i aquest noi no es mou ni un centímetre fins que arribi l'ambulància. Tant m’és que soni el mòbil...

    Aquest metge era el Dr. Suárez. Es pot dir que va ser la primera persona que em va salvar la vida. Si algú m'hagués mogut, les lesions podrien haver estat fatals. Després em vaig desmaiar i no recordo res més.

    Mentre jo era a baix d’aquella cuneta, casualitats de la vida, va passar la meva mare. Anava al liceu amb la meva germana a escoltar una òpera d'aquelles que tant li agraden. Van veure la moto partida per la meitat a dalt la carretera i el seu comentari fou el d’una dona que ja ha patit la mort del seu marit per accident de cotxe:

- Sembla la moto d'en Jordi. Gira! Gira!

    La Nuri, la meva germana, li respongué:

- Ai mare, sempre estàs igual, no ho serà pas....

    Però ella va sentir una veu a dins seu que li deia:

- Mare, sí que sóc jo. AJUDA'M.

    No estava gens tranquil·la i insistí:

- Nuri, ja pots trucar pel mòbil a veure on és en Jordi.

    El telèfon l’agafà el meu germà Ramon que en aquells moments estava acompanyat per l’Imma (la meva dona) i l'Amadeu (el meu sogre). Amb una mirada va semblar que tothom sabia que quelcom greu passava. La resposta no podia ser altra: en Jordi havia sortit amb moto i encara no havia tornat.

    La tragèdia començava a prendre cos. De seguida, i amb un ai! al cor, van trucar a l'hospital de més a la vora de la situació de l’accident que els hi havia donat la mare. L’hospital els contestà:

- Sí, ha ingressat un accident de moto, però de moment no els podem dir res més. Truquin d’aquí una estona.

    L’espera fou llarga. Mentrestant, entre ells, cares llargues i poques paraules. Només quedava esperar una estona i que hi hagués una mica de sort, però aquell dia la sort no estaria amb nosaltres. Pocs minuts després tornaren a trucar per confirmar la identitat:

- Sí, l’ingressat d’urgències es diu Jordi Bonet, però per telèfon no els puc dir res més.

    Amb el gest d’en Ramon ja en van tenir prou. Tot eren corredisses. Van trucar a la mare i a la Nuri que giressin, i l’Imma va dir al seu pare que agafés el cotxe mentre anava a avisar la Nuri (la seva germana) i en Jordi (el meu cunyat).

    L’Amadeu i l’Imma van agafar el cotxe per anar a l’hospital que quedava a uns quaranta quilòmetres. Per l’Imma va ser un dels viatges més llargs de la seva vida. L’Amadeu és  una d’aquelles persones que condueix amb molta precaució passi el que passi i que intenta controlar que els nervis no li surtin de dins. Dins el cotxe, pare i filla pràcticament no es deien res. De tant en tant una mirada i ja n’hi havia prou. Recorden una reflexió feta entre ells:

- Imma, estem de sort que no baixen ambulàncies cap a Barcelona.

    I en la que ella respongué:

-Sí pare, o de desgràcia, perquè potser no fan falta.

    Poques paraules més. En arribar a l’hospital, el primer que es trobaren fou una parella de mossos d’esquadra a la porta. L’Imma i el meu sogre van demanar per mi i els mossos  digueren:

- No en sabem res, és a dins. Aquí tenen aquests efectes que són seus.

    Els hi donaren la meva cartera i un bitllet de 20 euros. Va semblar com a les pel·lícules quan tornen el que queda del soldat que ja és mort.

- El podem veure?- li preguntaren a la doctora que acabava de sortir de la sala d’urgències.-

 - Un moment que l’estan acabant  d’arreglar. El seu marit necessita una UCI que aquí no disposem. Estem fent tràmits pel trasllat.  

    Poc després arribaren la meva mare i la meva germana. Estaven molt esverades, com és natural. Qui els havia de dir, tot mudades i elegants per anar a sentir una òpera i es trobaven a la sala d’espera d’un hospital. L’òpera ja és una tragèdia, però aquesta, a més de sentir-la, la vivien plenament, això sí, sense música. També va arribar un amic meu, en Josep. Tornava de pescar dels llacs d’Andorra com acostuma a fer molts dissabtes. En Pep és una persona de raonament fred i calculador, així que, de seguida que va veure la moto partida per la meitat a la carretera, va saber que era la meva i que jo havia d’estar a l’hospital més pròxim. Va anar a deixar el company de pesca a casa seva i després de fer les seves indagacions es va presentar a l’hospital per saber l’abast de l’accident, ara que, per l’aspecte de la moto ja sabia que podia ser molt greu.

     Varen poder entrar tots junts. No sabien l’estat que em trobarien, però només el fet de poder-me veure ja els tranquil·litzava. Vaig mirar a la meva dona, tenia aquells ulls blaus i grossos negats per les llàgrimes i fent un esforç per poder parlar, vaig preguntar-li:

- Imma, he fet mal a algú?

Aquestes van ser les primeres paraules que li vaig dir i ella respongué:

- No, t’ho has fet tot sol.

    I vaig poder afegir

- Em sap molt de greu, ho sento.

- Què et fa mal?.- Em preguntaren-.

- Em fa molt de mal l’esquena .- Els hi respongué-

    Em van trobar una UCI a l’Hospital Mútua de Terrassa. L’ambulància ja era a punt: jo, el metge, una infermera i els conductors. A darrera, en un altre cotxe, en Pep (el meu amic), l’Imma i la Nuri (la meva germana). No podíem anar gaire de pressa perquè les meves lesions podrien agreujar-se amb els sotracs i cada revolt o moviment brusc era un gest de dolor per part meva. Un altre viatge d’aquells que no s'acaben mai, però tothom semblava més tranquil. Els nervis de no saber on era i el que havia passat, ja no tenien raó de ser. Semblava que tot aniria bé. Tot quedava en mans de la ciència... i de Déu.

    En arribar a l’hospital de Terrassa em varen fer una exploració més completa: radiografies, tacs, anàlisis, etc. L’informe mèdic començava a estar clar: Traumatisme toràcic, contusió pulmonar greu amb insuficiència respiratòria, un hematoma al cor, diverses fractures costals,  fractura del dit gros de la mà dreta, lesió del plexe braquial esquerre (el braç) i fractura de tres vèrtebres dorsals D6, D7,D8.

     Ja sabíem que el dia que acabés l’última dosi d’antibiòtic, ens donarien l’alta. Per sort la via llarga que portava al braç havia resistit els tres mesos, però estava a les últimes i havia d’aguantar fins l’últim dia. Els medicaments que em prenia: antibiòtics, antiinflamatoris,  calmants, laxants,..., també els van anar reduint dia a dia, segons ho permetia el cos, ja que era preferible arribar a casa amb el mínim de tractament possible. A més, era d’esperar que després de tant tractament, els virus haguessin desaparegut i no n’haguéssim de tornar a parlar mai més.

       Finalment, el dia vint-i-cinc d’octubre, després de cinc mesos justos d’hospital, em donaven l’alta de la Guttmann, tot i que encara no estava del tot curat, però, com a mínim, ja podíem tornar a casa, a la nostra intimitat, a la nostra vida. Després de dinar ja no vaig anar al gimnàs, vam avançar una hora l’última dosi intravenosa d’antibiòtic, i després que la infermera em tragués la via del braç, ja estàvem llestos per marxar. A mi em va recordar el dia que vaig acabar la mili, quan et donen “la blanca”. Vam fer les bosses molt ràpid i nerviosos, potser com els que surten d’una presó. En Manolo, que estava en tot, ens va ajudar a portar-les i a pujar al cotxe. Ens va agradar molt que ell vingués a acomiadar-nos. La Vici també hi era, amb llàgrimes als ulls, i a nosaltres ens sabia greu que ells s’haguessin de quedar. Per l’autopista, amb l’Imma parlàvem dels companys que deixàvem enrera, tot i que alguns de segur ho seran per sempre.

     Si algú llegeix aquest llibre i li serveix per prendre consciència sobre les minusvalies o l’ajuda a superar un estat d’ànim em sentiré més que satisfet. Jo només he volgut explicar la meva història personal d’un període de la meva vida que m’ha fet canviar la manera de veure les coses i he comprès que no cal esperar que els problemes t’arribin per tal d’entendre’ls. Abans no era prou conscient del patiment dels altres, sempre havia estat sa i ni tan sols anava al metge. Quan veia una desgràcia per la televisió o m’explicaven algun fet que li havia passat a un conegut, em sortia la frase típica “pobra gent”, però al cap d’uns minuts ja ho havia oblidat i les desgràcies dels altres semblaven fàcils de superar. La salut et fa veure les coses de forma molt diferent. Si tens salut, tens ganes de fer coses, et veus valent per tot, amb ganes de treballar, de riure, de tenir projectes i dur-los a terme. Si no en tens, tot es complica, ja que no tens ganes de fer res, ni de treballar, ni de gaudir, ni de plantejar-te projectes, i t’acaba afectant, fins i tot, mentalment. Ara, les desgràcies dels altres les sento quasi com a meves. Quan veig una pel·lícula trista em poso a plorar, no puc evitar-ho. Sé que les circumstàncies, la salut i la gent que t’envolta fan que una persona sigui d’una manera o d’una altra i el malalt també afecta a la vida de la gent que té al seu voltant i que comparteix la seva malaltia, així doncs, quan m’acomiado d’algú sempre els hi desitjo SALUT, que és el més important per tenir qualitat de vida, però qui no la té tampoc s’ha de desesperar, ha d’acabar de fer el seu trajecte.

     Sóc conscient que el meu cas és insignificant en vers d’altres i que hi ha malalties molt pitjors i més destructives, però aquesta és la meva història i una experiència que ha significat un punt i seguit a la meva vida.